NOTICIAS RECIENTES
MEDIACIÓ: PRESENT I FUTUR. UNA RESPONSABILITAT DE TOTS.
MEDIACIÓ: PRESENT I FUTUR. UNA RESPONSABILITAT DE TOTS.
Si li preguntem a Google que és la mediació la resposta serà unànime: un sistema alternatiu de resolució de conflictes. Un procés en el qual les parts en conflicte, per si mateixes, busquen aconseguir acords, ajudades en el procés per un tercer, el mediador, que no té poder de decisió sinó que únicament gestiona el procediment. Si indaguem una mica més veiem que no és un sistema alternatiu a la justícia sinó complementari la major part de les vegades, que ni impedeix ni ens limita a acudir a la via judicial i al qual sempre podem recórrer, malgrat haver iniciat ja tal via.
Malgrat això, malgrat el bondadós del sistema, malgrat la legislació que es ve desenvolupant en esta matèria, la mediació no acaba d’implantar-se ni arrancar en este país.
Per casualitat, atzar o destinació jo vaig estar fa un parell de mesos en les III Jornades de Mediació organitzades pel CGPJ i el CGAE. Què faig en unes jornades de mediació si no tinc títol de mediadora?, vaig pensar. El mateix que els altres advocats/as, els/as companys/as de Juntes de Govern d’altres Col·legis, el mateix que els jutges i jutgesses i/o Magistrats/as presents. Obrir la ment, aprendre i compartir. Perquè crec que tots els assistents teníem un denominador comú: vocació de conciliadors, de pacificadors, de dialogants. Es van obrir eixes jornades de manera positiva i esperançadora, proclamant que entre tots, una justícia millor és possible. I jo, que soc una ferma creient d’això, vaig obrir les oïdes i vaig parar atenció.
I, una vegada finalitzades les jornades, vaig traure algunes conclusions que vaig plasmar en paper per a no oblidar.
La primera conclusió, la més òbvia i tothom sap: que la mediació és un mètode alternatiu i complementari de resolució de conflictes que obri un nou camp de treball.
La segona: que queda molt per fer encara i falta molta mentalització. De la ciutadania, perquè sàpia i aprenga que pot resoldre els seus conflictes a través del diàleg; de la judicatura, perquè sàpia i entenga que no és una sobrecàrrega de treball per al jutjat i de l’advocacia, perquè no ens done por aconsellar als clients la derivació, perquè en mediació continuem sent subjectes responsables des del principi fins al final.
I una tercera: que la mediació intrajudicial suposa un nou model de justícia i de jutge, una nova visió i dimensió de la tutela judicial efectiva, que sense mediació de qualitat no serà possible la cultura de la mediació en aquest país amant del litigi i que un tercer ens done la raó.
Un incís, amb la mediació passa com amb la violència de gènere, evidentment (per favor, que se m’entenga), salvant l’immens abisme entre l’una i l’altra. Comparteixen que no s’assembla progressar en cap d’elles, que requereixen totes dues de molta educació i formació i un profund canvi cultural, sense els quals no serà possible ni la implantació de la primera, ni l’eliminació de la segona.
Podria explicar-vos de què se’ns va parlar en cada ponència però preferisc deixar-vos unes quantes frases per a la reflexió i el debat:
-
Es fa justícia perquè no perisca el món, no perquè pereix el món.
-
Una societat que advoca per la cultura de l’acord és una societat millor.
-
Els operadors jurídics han de ser els agents del canvi.
-
Els tribunals han de ser l’últim remei, no el primer recurs.
-
La vocació pel litigi és consubstancial a la cultura espanyola.
-
Cal superar eixa necessitat de guanyar per a tindre reconeixement.
-
Les persones incíviques i macarres constitueixen hui dia el top de la modernitat. Hi ha molt més incivisme que assetge.
-
Una organització sana no és la que nega el conflicte sinó la que l’afronta i resol.
-
L’estat de benestar comporta a una societat infantil que crea conflictes on no n’hi ha i perquè no n’hi ha.
-
El mediador no és ni jutge ni part.
-
No tota asimetria és causada per la mateixa mena de desequilibri de poder.
-
La diferència entre sentir i escoltar és que en el segon dels casos s’ha de raonar al que ha parlat, els motius pels quals se li dona la raó o se li lleva.
-
Tots portem motxilla. Les barreres, siguen del tipus que siguen, han de desaparéixer de la taula, perquè queden només les persones.
-
Una justícia que no és pròxima no és justa.
-
En els processos de família, la decisió judicial marca una petjada per a tota la vida en els progenitors i en els seus fills.
-
Un menor no té la maduresa suficient per a acceptar la responsabilitat dels seus desitjos.
-
La distància no ha de mesurar-se en quilòmetres, sinó en temps.
-
Compartir no és el mateix que repartir.
-
En l’àmbit de la família, l’emoció és més potent que la raó.
-
Algú que no se sent responsable no se sent en la necessitat de reparar el mal.
-
La justícia restaurativa humanitza el dret penal.
Si alguna d’eixes frases convida a qui puga llegir-les a la reflexió, em done per satisfeta. I com a advocada i per al conjunt de l’advocacia: l’actuació/postura de l’advocat i l’advocada enfront de cada conflicte –ja siga laboral, civil o penal- té molt a aconseguir o no acords. Té molt a veure amb l’advocacia conciliadora, pacificadora, facilitadora d’acords allí on es poden aconseguir. I, anomenem-ho escolta activa o cridem-ho posar-se en la pell de l’altre, tots els operadors jurídics acabem influint en major o menor mesura en el futur de terceres persones, així que, deixem-les parlar, escoltem-les primer.
Crec que en mediació cal aprofundir en la fórmula de col·laboració de tots els operadors jurídics, en el treball en conjunt. Compartir els diversos prismes o punts de vista des de l’experiència que dona estar en un costat o un altre de l’estrada, donant el mateix si eres advocada de poble (orgullosa de ser-ho) o Magistrada de.., escoltar les queixes constructives, dialogar, en definitiva, treballar a l’uníson per a aconseguir una justícia de qualitat, en la qual la mediació té tot per dir, perquè una justícia millor és possible. Si no es col·labora, si no es cree en el mètode alternatiu, difícilment la mediació tindrà recorregut.
Així que a punt de celebrar el dia europeu de la mediació jo convide a la reflexió a tots els que heu perdut dos minuts a llegir-me. Així que torneu a rellegir les frases que us he deixat i penseu quantes compartiu i si creieu que el diàleg i l’acord també són justícia.
Divendres que ve, a les portes de l’edifici de jutjats es col·locarà una taula informativa per a donar a conéixer la mediació i es procedirà a la lectura d’un manifest en pro d’aquesta. I en deu dies, el pròxim dia 30, celebrarem a la vesprada una interessantíssima xarra-col·loqui sobre la mediació intrajudicial en la qual també ens aproximarem i donarem a conéixer la legislació autonòmica en matèria de mediació i el nou reglament que està a punt d’aprovar-se. Us convide a tots, als professionals de la mediació, de la justícia, de l’advocacia, a assistir per a debatre amb tots vosaltres, per a parlar, per a intercanviar punts de vista, que per ací es comença i d’això es tracta: de diàleg, d’enteniment, d’acostament, de compromís.
MEDIACION: PRESENTE Y FUTURO. UNA RESPONSABILIDAD DE TODOS.
Si le preguntamos a Google que es la mediación la respuesta será unánime: un sistema alternativo de resolución de conflictos. Un proceso en el que las partes en conflicto, por sí mismas, buscan alcanzar acuerdos, ayudadas en el proceso por un tercero, el mediador, que no tiene poder de decisión sino que únicamente gestiona el procedimiento. Si indagamos un poco más vemos que no es un sistema alternativo a la justicia sino complementario la mayor parte de las veces. Que ni impide ni nos limita a acudir a la vía judicial y al que siempre podemos recurrir, pese a haber iniciado ya tal vía.
Pese a ello, pese a lo bondadoso del sistema, pese a la legislación que se viene desarrollando en esta materia, la mediación no acaba de implantarse ni arrancar en este país.
Por casualidad, azar o destino yo estuve hace un par de meses en las III Jornadas de Mediación organizadas por el CGPJ y el CGAE. ¿Qué hago en unas jornadas de mediación si no tengo título de mediadora?, pensé. Pues lo mismo que los otros abogados/as, los/as compañeros/as de Juntas de Gobierno de otros Colegios, lo mismo que los jueces y juezas y/o Magistrados/as presentes. Abrir la mente, aprender y compartir. Porque creo que todos los asistentes teníamos un denominador común: vocación de conciliadores, de pacificadores, de dialogantes. Se abrieron esas jornadas de manera positiva y esperanzadora, proclamando que entre todos, una justicia mejor es posible. Y yo, que soy una firme creyente de ello, abrí los oídos y presté atención.
Y, una vez finalizadas las jornadas, saqué algunas conclusiones que plasmé en papel para no olvidar y guardé, hasta hoy.
La primera conclusión, la más obvia y todo el mundo sabe: que la mediación es un método alternativo y complementario de resolución de conflictos que abre un nuevo campo de trabajo.
La segunda: que queda mucho por hacer todavía y falta mucha mentalización. De la ciudadanía, para que sepa y aprenda que puede resolver sus conflictos a través del diálogo; de la judicatura, para que sepa y entienda que no es una sobrecarga de trabajo para el juzgado y de la abogacía, para que no nos de miedo aconsejar a los clientes la derivación, porque en mediación seguimos siendo sujetos responsables desde el principio hasta el final.
Y una tercera: que la mediación intrajudicial supone un nuevo modelo de justicia y de juez, una nueva visión y dimensión de la tutela judicial efectiva, que sin mediación de calidad no será posible la cultura de la mediación en este país amante del litigio y de que un tercero nos dé la razón.
Un inciso, con la mediación pasa como con la violencia de género, evidentemente (por favor, que se me entienda), salvando el inmenso abismo entre una y otra. Comparten que no se parece progresar en ninguna de ellas, que requieren ambas de mucha educación y formación y un profundo cambio cultural, sin los que no será posible ni la implantación de la primera, ni la eliminación de la segunda.
Podría contaros de que se nos habló en cada ponencia pero prefiero dejaros unas cuantas frases para la reflexión y el debate:
“Se hace justicia para que no perezca el mundo, no porque perece el mundo”.
“Una sociedad que aboga por la cultura del acuerdo es una sociedad mejor”
“Los operadores jurídicos han de ser los agentes del cambio”
“Los tribunales han de ser el último remedio, no el primer recurso”.
“La vocación por el litigio es consustancial a la cultura española”
“Hay que superar esa necesidad de ganar para tener reconocimiento”
“Las personas incívicas y macarras constituyen hoy en día el top de la modernidad. Hay mucho más incivismo que acoso”
“Una organización sana no es la que niega el conflicto sino la que lo afronta y resuelve”
“El estado de bienestar conlleva a una sociedad infantil que crea conflictos donde no los hay y porque no los hay”
“El mediador no es ni juez ni parte”
“No toda asimetría está causada por el mismo tipo de desequilibrio de poder” “
La diferencia entre oír y escuchar es que en el segundo de los casos se ha de razonar al que ha hablado, los motivos por los que se le da la razón o se le quita”
“Todos llevamos mochila. Las barreras, sean del tipo que sean, han de desaparecer de la mesa, para que queden solo las personas”
“Una justicia que no es cercana no es justa”
“En los procesos de familia, la decisión judicial marca una huella de por vida en los progenitores y en sus hijos”
“Un menor no tiene la madurez suficiente para aceptar la responsabilidad de sus deseos”
“La distancia no ha de medirse en kilómetros, sino en tiempo”
“Compartir no es lo mismo que repartir”
“En el ámbito de la familia, la emoción es más potente que la razón.”
“Alguien que no se siente responsable no se siente en la necesidad de reparar el daño”
“La justicia restaurativa humaniza el derecho penal”
Si alguna de esas frases invita a quien pueda leerlas a la reflexión, me doy por satisfecha. Y como abogada y para el conjunto de la abogacía: la actuación/postura del abogado y la abogada frente a cada conflicto –ya sea laboral, civil o penal- tiene mucho en alcanzar o no acuerdos. Tiene mucho que ver con la abogacía conciliadora, pacificadora, facilitadora de acuerdos allí donde se pueden alcanzar. Y, llamémoslo escucha activa o llamémoslo ponerse en la piel del otro, todos los operadores jurídicos acabamos influyendo en mayor o menor medida en el futuro de terceras personas, así que, dejémoslas hablar, escuchémoslas primero.
Creo que en mediación hay que profundizar en la fórmula de colaboración de todos los operadores jurídicos, en el trabajo en conjunto. Compartir los diversos prismas o puntos de vista desde la experiencia que da estar en un lado u otro del estrado, dando lo mismo si eres abogada de pueblo (orgullosa de serlo) o Magistrada de.., escuchar las quejas constructivas, dialogar, en definitiva, trabajar al unísono para conseguir una justicia de calidad, en la que la mediación tiene todo por decir, porque una justicia mejor es posible. Si no se colabora, si no se cree en el método alternativo, difícilmente la mediación tendrá recorrido.
Así que a punto de celebrar el día europeo de la mediación yo invito a la reflexión a todos los que habéis perdido dos minutos en leerme. Así que volved a releer las frases que os he dejado y pensad cuantas compartís y si creéis que el diálogo y el acuerdo también son justicia.
El próximo viernes, a las puertas del edificio de juzgados se colocará una mesa informativa para dar a conocer la mediación y se procederá a la lectura de un manifiesto en pro de la misma. Y en diez días, el próximo día 30, celebraremos por la tarde una interesantísima charla-coloquio sobre la mediación intrajudicial en la que también nos aproximaremos y daremos a conocer la legislación autonómica en materia de mediación y el nuevo reglamento que está a punto de aprobarse. Os invito a todos, a los profesionales de la mediación, de la justicia, de la abogacía, a asistir para debatir con todos vosotros, para hablar, para intercambiar puntos de vista, que por ahí se empieza y de eso se trata: de diálogo, de entendimiento, de acercamiento, de compromiso.
JESUS-SALVADOR MUÑOZ CARRASQUER SEGUIRÀ, COM A DEGÀ, AL CAPDAVANT, DE L’IL·LUSTRE COL·LEGI D’ADVOCATS DE SUECA.
JESUS-SALVADOR MUÑOZ CARRASQUER SEGUIRÀ, COM A DEGÀ, AL CAPDAVANT, DE L’IL·LUSTRE COL·LEGI D’ADVOCATS DE SUECA.
També continuen el Tresorer, José-Eduardo Ramón Lledó, i la Secretària, María-Asunción Sanchis Carrasquer, sent tots ells proclamats càrrec electes en Junta de Govern del passat 12 de desembre, a l’ésser les seues candidatures les úniques presentades. La més sincera enhorabona als tres de part de la resta de la Junta de Govern i de l’advocacia de Sueca.
Fins ací, la nota de premsa. Però permetreu que aquesta Vicedegana s’enrotlle una mica i vos parle del Degà.
Jesús Muñoz, Xuso, va accedir al càrrec de Degà sense passar abans per cap altre càrrec de Junta de Govern, sense conéixer els secrets o el funcionament d’un Col·legi d’Advocats, més enllà del que li comptara el seu amic i soci, José-Eduardo Ramón Lledó, el nostre flamant Tresorer (no sabria dir des de quan) i pilar bàsic de suport per al Degà en aquesta primera etapa que ara acaba.
I en aquests escassos quatre anys “el meu Xuso” (és teu Mar, meu sols com a Degá i amic) ha apostat per canviar la imatge del Col·legi, per fer-lo més viu, més participatiu, més implicat i compromés, més visible i pròxim. I jo he tingut l’honor i el plaer de ser ací també.
Com va dir el ponent de l’últim curs que hem fet, si no fas res, mai passa res, però si fas coses, passen coses i, en aquests últims anys en què Xuso ha estat al capdavant han passat coses en el Col·legi, moltes.
Xuso va entrar quasi de puntetes en el càrrec de Degà i, com un senyor, va permetre que l’anterior Degà, Joan Tamarit, tinguera protagonisme en els actes de celebració del 175 aniversari que havia organitzat i en el qual li van enxampar per mitjà les eleccions. En gran doncs la seua entrada. Amb un 175 aniversari res menys. I una pensa que després d’això el Col·legi igual torna a dormisquejar, però no. Calia fer coses. I s’han fet, moltes. Perquè el Degà ha cregut en allò de renovar-se i actualitzar-se i la Junta amb ell.
Sé, perquè m’ho ha comptat, que els inicis de Xuso com a Degà no van ser fàcils. Va aterrar a Madrid, en el Consell General de l’Advocacia, solo, sense conéixer a ningú. Que va ser Carles McGraugh, nostre primer col·legiat d’honor, llavors president de l’Advocacia catalana i Degà de Girona, la seua primera mà amiga. Hui dia manté contacte i ha entaulat estreta amistat amb molts dels Degans i Deganes dels altres Col·legis, així com amb la Presidenta, Victoria Ortega, que sempre gaudeix venint a Sueca i té una paraula amable per al nostre Col·legi.
Sé que ha hagut d’anar aprenent ràpid, perquè no té tradició de Junta, que estant quasi acabat d’estrenar en el càrrec ha hagut de prendre alguna decisió dura, decisió de les quals costen llàgrimes, i ho ha fet. Sé que a vegades la representació institucional li ha suposat un conflicte familiar, que a vegades ha volgut tirar la tovallola, però també sé que Mar, la seua dona, és el seu fan número u i el seu millor i gran suport, com el seu fill Luis, que moltes vegades es converteix en el fotògraf oficiós dels actes del Col·legi.
Sé que creu en el projecte iniciat i que els menys de quatre anys en què realment ve exercint de Degà no són suficients perquè encara queden moltes idees per desenvolupar i moltes coses per fer, perquè vol que en el Col·legi d’Advocats de Sueca passen coses… i fa coses.
Sé que sap que ell fa coses perquè té darrere una Junta de Govern que li dona suport i que també fa coses, i que, en general, eixa Junta és tan de poble com ell, com jo. I això de ser de poble ho dic en el bon sentit, amb orgull, perquè és eixe ésser de poble de la gent amable, gent noble, gent que s’emociona amb les coses simples, gent que gaudeix de la vida, gent entusiasta, gent hospitalària.
I si parlem d’entusiasme, el nostre Degà és el major dels entusiastes. Recorde quan a Xuso se li va ocórrer que atés que l’Ajuntament no ens anava a concedir un nom en un carrer, perquè no demanar-li un arbre, el ficus de la porta de l’edifici de jutjats, el “arbre del torn d’ofici”. A partir d’ací, les tempestes d’idees, els whatsapps a mitjan dinar o en cap de setmana, la visita a veure la placa, les discussions per a la seua ubicació, el “l’hem de fer una funda perquè no es veja”, el “farem samarretes, pensem les samarretes, dissenyem les samarretes, triem el color”, més whatsapps, més caps de setmana ocupats, molts “perquè no sé si arribarem, que no arribem, que sí, que arribem”, fins al drap i granera en mà deu minuts abans perquè tot estiguera perfecte. I després tot és perfecte i ho saps quan els convidats es queden un ratet més del previst i no perden el somriure ni deixen de conversar amb uns i amb uns altres. Ací està l’arbre i la seua placa, identificant-nos i fent-nos diferents. I això és només un exemple i un assoliment resultat d’este entusiasme del qual vos parle.
També podríem dir que no ens limita la grandària. O que no deixem que es veja el que tenim de xicotets (com a Col·legi clar, perquè el Degà, xicotet, xicotet, no és, sinó tot el contrari). En aquests anys cada vegada que hem organitzat alguna cosa la consigna del Degà ha sigut la de buscar el millor escenari. Les jures de nous lletrats han tingut la importància que mereixen, en escenaris de luxe, coincidint amb els nomenaments de lletrats d’honor, els reconeixements als majors de 25 anys en l’exercici de la professió i els homenatges als nostres majors. Hem organitzat menjars i sopars que vos han fet feliços, orgullosos de formar part d’aquesta família del ICASUECA i en les quals el mateix Degà ha sigut l’encarregat de negociar i tancar els locals, els menús, els preus (això sempre amb el consentiment del Tresorer). En el Col·legi tenim a gal·la dir que tot el que ha vingut convidat o a participar en algun acte ha quedat encantat i vol tornar. I és perquè també, Degà al capdavant, som molt hospitalaris.
En definitiva, el Col·legi ha sigut en aquests últims anys i sota la ‘decanía’ de Xuso, la imatge pública d’una advocacia reivindicativa i compromesa amb els temes d’actualitat, temes que exigeixen compromís per part de la societat civil, com la violència de gènere o la igualtat; d’una advocacia solidària, col·laborant entre altres causes, amb la lluita contra el càncer; d’una advocacia que mira el futur i sap la necessitat de formació contínua, organitzant jornades i cursos de qualitat; d’una advocacia compromesa amb el torn d’ofici; d’una advocacia que aposta pel diàleg i l’entesa amb la resta dels operadors jurídics i d’una advocacia que s’implica i participa en totes aquelles activitats que dignifiquen i tracten de millorar i donar a conéixer la nostra professió.
I com supose que el rotllo ja és considerable, per a acabar, vos deixe les seues paraules, perquè ell millor que ningú per a explicar-vos que ha sigut ser Degà i perquè vol i continuarà sent Degà.
“Contar-vos q vaig a continuar 4 anys més de Degá del Il-lustre Col-legi d’advocats de Sueca. Només m’he presentat jo al càrrec, i automáticament repeteix.
Vull donar les gràcies a tots els q han estat al meu costat, en especial a la Junta de Govern, a Merxe i a Debora, als companys q sempre han estat al nostre costat,I sobretot a la meua Mar i a Lluiset q han tingut q aguantar les ausencies dels viatges i el malhumor dels dies difícils.
Estos anys han sigut increíbles. Molta i dura feina, idear iniciatives i fer-les realitats. Prendre decisions, de vegades dures i de vegades boniques, i sobretot APRENDRE.
Hem intentat fer-ho lo millor posible per a dignificar la nostra professió, millorar les condicions de treball dels nostres companys i q el Col-legi siga un referent de progrés, solidaritat i reivindicació igualitària i de identitat de la societat civil valenciana de la q som part.
Però encara falta molt per fer. Tinc il-lussió i ganes de treballar. Per aixó anem a continuar. No dubteu a comentar-mos les vostres crítiques. Sabeu que som receptius. Creguem en el diàleg.
Si veniu al dinar de Nadal del dia 23, ho celebrarem…..
-
D. Redeu!! M’enrrolle més q la vicedegana!!”
La lletra cursiva son les paraules de Xuso Muñoz Carrasquer, al Facebook, el 13.12.2019
________________________________________________________________________
JESUS-SALVADOR MUÑOZ CARRASQUER SEGUIRÁ, COMO DECANO, AL FRENTE, DEL ILUSTRE COLEGIO DE ABOGADOS DE SUECA.
También continúan el Tesorero, José-Eduardo Ramón Lledó, y la Secretaria, María-Asunción Sanchis Carrasquer, siendo todos ellos proclamados cargo electos en Junta de Gobierno del pasado 12 de diciembre, al ser sus candidaturas las únicas presentadas. La más sincera enhorabuena a los tres de parte del resto de la Junta de Gobierno y de la abogacía de Sueca.
Hasta aquí, la nota de prensa. Pero vais a permitir que esta Vicedecana se enrolle un poco y os hable del Decano.
Jesús Muñoz, Xuso, accedió al cargo de Decano sin pasar antes por ningún otro cargo de Junta de Gobierno, sin conocer los entresijos o el funcionamiento de un Colegio de Abogados, más allá de lo que le contara su amigo y socio, José-Eduardo Ramón Lledó, nuestro flamante Tesorero (no sabría decir desde cuando) y pilar básico de soporte para el Decano en esta primera etapa que ahora acaba.
Y en estos escasos cuatro años “el meu Xuso” (es teu Mar, meu sols com a Degá) ha apostado por cambiar la imagen del Colegio, por hacerlo más vivo, más participativo, más implicado y comprometido, más visible y cercano. Y yo he tenido el honor y el placer de estar ahí también.
Como dijo el ponente del último curso que hemos hecho, si no haces nada, nunca pasa nada, pero si haces cosas, pasan cosas y, en estos últimos años en los que Chuso ha estado al frente han pasado cosas en el Colegio, muchas.
Xuso entró casi de puntillas en el cargo de Decano y, como un señor, permitió que el anterior Decano, Joan Tamarit, tuviera protagonismo en los actos de celebración del 175 aniversario, que había organizado y en el que le pillaron por medio las elecciones. A lo grande pues su entrada. Con un 175 aniversario nada menos. Y una piensa que luego de eso el Colegio igual vuelve a dormitar, pero no. Había que hacer cosas. Y se han hecho, muchas. Porque el Decano ha creído en aquello de renovarse y actualizarse y la Junta con él.
Sé, porque me lo ha contado, que los inicios de Xuso como Decano no fueron fáciles. Aterrizó en Madrid, en el Consejo General de la Abogacía, solo, sin conocer a nadie. Que fue Carles MacGraugh, nuestro primer colegiado de honor, entonces presidente de la Abogacía catalana y Decano de Girona, su primera mano amiga. Hoy en día mantiene contacto y ha entablado estrecha amistad con muchos de los Decanos y Decanas de los otros Colegios, así como con la Presidenta, Victoria Ortega, que siempre disfruta viniendo a Sueca y tiene una palabra amable para nuestro Colegio.
Sé que ha tenido que ir aprendiendo rápido, porque no tiene tradición de Junta, que estando casi recién estrenado en el cargo ha tenido que tomar alguna decisión dura, decisión de las que cuestan lágrimas, y lo ha hecho. Sé que a veces la representación institucional le ha supuesto un conflicto familiar, que a veces ha querido tirar la toalla, pero también sé que Mar, su mujer, es su fan número uno y su mejor y gran apoyo, como su hijo Luis, que muchas veces se convierte en el fotógrafo oficioso de los actos del Colegio.
Sé que cree en el proyecto iniciado y que los menos de cuatro años en que realmente viene ejerciendo de Decano no son suficientes porque aún quedan muchas ideas por desarrollar y muchas cosas por hacer, porque quiere que en el Colegio de Abogados de Sueca pasen cosas… y hace cosas.
Sé que sabe que él hace cosas porque tiene detrás una Junta de Gobierno que le apoya y que también hace cosas, que, en general, es tan de pueblo como él. Y lo de ser de pueblo lo digo en el buen sentido, con orgullo, porque es ese ser de pueblo de la gente amable, gente noble, gente que se emociona con las cosas simples, gente que disfruta de la vida, gente entusiasta, gente hospitalaria.
Y si hablamos de entusiasmo, nuestro Decano es el mayor de los entusiastas. Recuerdo cuando a Xuso se le ocurrió que dado que el Ayuntamiento no nos iba a conceder un nombre en una calle, porque no pedirle un árbol, el ficus de la puerta del edificio de juzgados, el “árbol del turno de oficio”. A partir de ahí, las tormentas de ideas, los whatsapps a media comida o en fin de semana, la visita a ver la placa, las discusiones para su ubicación, el tenemos que hacer una funda para que no se vea, el vamos a hacer camisetas, pensemos las camisetas, diseñemos las camisetas, elijamos el color, más whatsapps, más fines de semana ocupados, muchos “pues no sé si vamos a llegar, que no llegamos, que sí, que llegamos”, hasta el trapo y escoba en mano diez minutos antes para que todo estuviera perfecto. Y luego todo es perfecto y lo sabes cuando los invitados se quedan un ratito más del previsto y no pierden la sonrisa ni dejan de conversar con unos y con otros. Ahí está el árbol y su placa, identificándonos y haciéndonos distintos. Y eso es solo un ejemplo y un logro resultado de ese entusiasmo del que os hablo.
También podríamos decir que no nos limita el tamaño. O que no dejamos que se vea lo que tenemos de pequeños (como Colegio claro, porque el Decano, pequeño, pequeño, no es, sino todo lo contrario). En estos años cada vez que hemos organizado algo la consigna del Decano ha sido la de buscar el mejor escenario. Las juras de nuevos letrados han tenido la importancia que merecen, en escenarios de lujo, coincidiendo con los nombramientos de letrados de honor, los reconocimientos a los mayores de 25 años en el ejercicio de la profesión y los homenajes a nuestros mayores. Hemos organizado comidas y cenas que os han hecho felices, orgullosos de formar parte de esta familia del ICASUECA y en las que el mismo Decano ha sido el encargado de negociar y cerrar los locales, los menús, los precios (esto siempre con el consentimiento del Tesorero). En el Colegio tenemos a gala decir que todo el que ha venido invitado o a participar en algún acto ha quedado encantado y quiere volver. Y es porque también, Decano al frente, somos muy hospitalarios.
En definitiva, el Colegio ha sido en estos últimos años y bajo la ‘decanía’ de Xuso, la imagen pública de una abogacía reivindicativa y comprometida con los temas de actualidad, temas que exigen compromiso por parte de la sociedad civil, como la violencia de género o la igualdad; de una abogacía solidaria, colaborando entre otras causas, con la lucha contra el cáncer; de una abogacía que mira el futuro y sabe la necesidad de formación continua, organizando jornadas y cursos de calidad; de una abogacía comprometida con el turno de oficio; de una abogacía que apuesta por el diálogo y el entendimiento con el resto de los operadores jurídicos y de una abogacía que se implica y participa en todas aquellas actividades que dignifican y tratan de mejorar y dar a conocer nuestra profesión.
Y como supongo que el rollo ya es considerable, para acabar, os dejo sus palabras, porque él mejor que nadie para explicaros que ha sido ser Decano y porque quiere y va a seguir siendo Decano
“Contar-vos q vaig a continuar 4 anys més de Degá del Il-lustre Col-legi d’advocats de Sueca. Només m’he presentat jo al càrrec, i automáticament repeteix.
Vull donar les gràcies a tots els q han estat al meu costat, en especial a la Junta de Govern, a Merxe i a Debora, als companys q sempre han estat al nostre costat, I sobretot a la meua Mar i a Lluiset q han tingut q aguantar les ausencies dels viatges i el malhumor dels dies difícils.
Estos anys han sigut increíbles. Molta i dura feina, idear iniciatives i fer-les realitats. Prendre decisions, de vegades dures i de vegades boniques, i sobretot APRENDRE.
Hem intentat fer-ho lo millor posible per a dignificar la nostra professió, millorar les condicions de treball dels nostres companys i q el Col-legi siga un referent de progrés, solidaritat i reivindicació igualitària i de identitat de la societat civil valenciana de la q som part.
Però encara falta molt per fer. Tinc il-lussió i ganes de treballar. Per aixó anem a continuar. No dubteu a comentar-mos les vostres crítiques. Sabeu que som receptius. Creguem en el diàleg.
Si veniu al dinar de Nadal del dia 23, ho celebrarem…..
-
D. Redeu!! M’enrrolle més q la vicedegana!! “
La letra cursiva son las palabras de Xuso Muñoz Carrasquer en su Facebook el pasado viernes 13.12.19
Beatriz Gomar Grau
Vicedecana ICASUECA
