Muchas veces no tienen más que la ropa que llevan puesta, un pesado dolor en el pecho y muchos viejos recuerdos. Eso es todo lo que se pueden llevar; lo demás, todas aquello que les resultaba querido, lo dejan atrás.

 

El fenómeno de la movilidad humana a gran escala ha venido para quedarse. En estos tiempos convulsos, solo podemos hacer dos cosas: negarlo, escondiendo la cabeza ante sus consecuencias; o trabajar para evitar en la medida de lo posible el sufrimiento de los millones de afectados. Fernado Mudarra. Ayuda en Acción.

Hoy 20 de junio, Día Mundial de los Refugiados y Desplazados Forzosos, nos queremos sumar desde el Colegio a esa celebración, con un análisis sobre el día, qué se conmemora, cuales son las situaciones que se siguen produciendo, cuál es la actuación de la Unión Europea y cual la de España.  Una vez efectuada esa visión general, analizaremos cual es la postura de la Abogacía Española en un tema tan candente como el de las crisis de los refugiados y la apuesta efectuada para la toma de conciencia y colaboración tanto a nivel institucional como de cada uno de los que ejercemos esta profesión. A continuación nos detendremos en la figura de nuestro colegiado de honor, Carles McCragh i Prujà y su encomiable labor en el campo de los Derechos Humanos.

Y por último, queremos invitaros a la reflexión con una selección de los pensamientos, sentimientos, temores, deseos o necesidades que expresan los refugiados y desplazados en general, que se repiten de modo constante y que esperamos que nos sirvan para que cuando estemos ante ellos en el ejercicio de la profesión, no las veamos como “un asunto” o “un cliente más” sino como a personas desubicadas, lejos de su mundo y seguramente de sus gentes, con el miedo y el sufrimiento instalado en su cuerpo. Y precisamente si es al ser humano al que vemos y no al “número” no va a costar nada ofrecer una sonrisa amable, una respuesta cortés y lo mejor de nuestros conocimientos. La poesía que os dejamos, de Joana Raspall, os puede ayudar a entender de lo que hablamos.

Instauración del 20 de junio como día mundial de los Refugiados y Desplazados Forzosos.

Con motivo del 50 aniversario de la Convención sobre el Estatuto de los Refugiados de 1951, la Asamblea General de las Naciones Unidas y como una expresión de solidaridad con Africa, adoptó la resolución 55/76 el 4 de diciembre de 2000, donde se decidió que, a partir de 2001, el 20 de junio fuera el Día Mundial de los Refugiados y Desplazados Forzosos.

Este día conmemora y pretende sensibilizar sobre los millones de personas que se ven obligadas a abandonar, transitar y ubicarse en lugares diferentes a los de su origen.

Actualmente hay 20 millones de desplazados internacionales, a los que se suman otros 40 millones de personas que componen las cifras de desplazamiento interno o retornado.

La guerra en Siria y el conjunto de Oriente Próximo, así como la inestabilidad en amplias regiones africanas son las que sostienen y mantienen este amplio número de desplazados.

A esto hay que añadir otro factor: las llamadas crisis de desarrollo lento, en las que el deterioro del clima y los recursos naturales, la violencia cotidiana o crimen organizado y la fragilidad de los medios de vida espolean la búsqueda de alternativas a través de la emigración. Estos procesos son menos mediáticos que los flujos de refugiados formales, pero su importancia no puede ser desdeñada. Es lo que se produce en el denominado Triángulo Norte (Honduras, Guatemala y El Salvador). Un fenómeno que encajaría en la categoría de refugiados migrantes.

Tal y como afirma Fernando Mudarra de la organización AYUDA EN ACCION, en el artículo publicado en El Pais este domingo pasado, “… debemos entender que quien se sube en una lancha neumática de juguete para cruzar con sus hijos pequeños el Mediterráneo, o los manda tan solo acompañados de un coyote para que pasen ilegalmente la frontera mexicana o estadounidense, tiene motivos para hacerlo. Y esto nos debe llevar a un debate ético fundamental acerca del derecho a emigrar y la prelación de derechos fundamentales, porque los conflictos migratorios no son otra cosa que conflictos de derechos. Su derecho al desarrollo frente a nuestro derecho a conservar los privilegios y las sociedades que hemos construido con tanto esfuerzo.”

En esta misma línea, Filippo Grandi, que se estrenó en enero de 2016, como alto comisionado de la Agencia de la ONU para los Refugiados (ACNUR), con la hercúlea tarea de convencer a los Estados de que asuman su parte, es un convencido de que si bien las crisis de refugiados son políticas en sus orígenes y deben ser abordadas con acciones políticas, es un asunto de derechos, de personas que lo han perdido todo, personas a las que a veces las vemos como amenazas.

Breves pinceladas de algunas situaciones de crisis de refugiados en el 2017

Estas son algunas de las noticias de las que hemos tenido conocimiento este año en relación a los refugiados en el mundo:

• UGANDA: Desde enero de 2017, han llegado a Uganda más de 230.000 sudaneses del Sur, huyendo de la escalada de violencia generada por varios grupos armados de la región ecuatorial, y todos necesitan ayuda humanitaria
• PULKA, NIGERIA: Miles de desplazados que huyen del conflicto entre Boko Haram y las fuerzas armadas buscan refugio, agua y comida en esta pequeña localidad nigeriana. Pero ahora mismo Pulka no da para más y las necesidades básicas son cada vez mayores.
• LIBIA: Detención arbitraria de migrantes, refugiados y solicitantes de asilo, en condiciones totalmente antihigiénicas. Como denuncia Médicos sin fronteras, las personas son detenidas arbitrariamentey son trasladadas sin más a estas instalaciones. Muchos llegan tras ser interceptados en el mar por la guardia costera libia, tras ser arrestados en las calles, ser detenidos en redadas o, simplemente, porque son apresados y traídos hasta los centros por grupos de personas sin identificar. Muchas veces, los detenidos son liberados de repente durante la noche, o son trasladados a otros lugares de ubicación desconocida.
• CENTROAMERICA: Cada año, cerca de 500.000 personas huyen de la violencia y la pobreza de El Salvador, Honduras y Guatemala, y entran en México. Esas personas, que huyen de la violencia, encuentran más violencia en la ruta por México hacia EEUU y Canadá.
• SUDAN: El pasado mes de mayo sudaneses del sur del campo de desplazados de Aburoc comenzaron a atravesar de forma masiva la frontera hacia Sudán. Muchos llegaron al cruce fronterizo gravemente deshidratados y necesitaron atención médica de emergencia. Mientras la crisis se extiende en el antiguo estado del Alto Nilo, más de 000 personas han huido de las terribles condiciones de vida y de los combates que asedian el campo de desplazados de Aburoc, en Sudán del Sur, para dirigirse a los campos de refugiados cada vez más atestados de Sudán.

Y mientras tanto, ¿qué ocurre en Europa?

La UE ha estado noqueada, desbordada. En palabras del Alto Comisionado de ACNUR, Filippo Grandi hubo una mezcla de mala gestión, de incapacidad y de falta de voluntad política. Ha habido  timidez política de muchos Gobiernos mezclada con un fracaso organizativo. No ha habido coraje de los Veintiocho para trabajar juntos. Considera que si la reubicación hubiera funcionado desde el principio, este problema sería más fácil de gestionar y menos dramático.

• La gestión migratoria de la Unión Europea es inhumana y vulnera el Estado de derecho

En el marco de la cumbre de jefes de Estado de la UE sobre gestión migratoria que se celebró el 03.02.2017  en Malta, se denunció por Médicos sin Fronteras el enfoque inhumano de las políticas europeas. Cerrar la ruta a Italia y bloquear a la gente en Libia es una burla a la dignidad humana: las personas detenidas allí viven en condiciones inhumanas y sufren violencia y abusos.

«La UE está malinterpretando la realidad sobre el terreno: Libia no es un lugar seguro y bloquear a la gente en el país o devolverla allí constituye una burla de los valores fundamentales de la UE basados en la dignidad humana y el Estado de derecho», Arjan Hehenkamp, Director de Médicos sin Fronteras en Holanda.

• Las medidas adoptadas nos conducen a un aumento de la tragedia.

Según declaraciones de la Secretaria general de la Comisión Española de Ayuda al Refugiado (CEAR), Estrella Galán, del pasado viernes «Por ello, debemos hablar de responsables, porque las medidas adoptadas por los Estados miembros de la UE nos conducen a un aumento de la tragedia».

Entre enero y principios de mayo, más de 1.300 personas han muerto en el Mediterráneo, según los datos de la Organización Internacional de las Migraciones.

• El trato a los refugiados que llegan a las fronteras de la Unión Europea es de una violencia repetida y humillante.

Los migrantes y refugiados sufren abusos por parte de las patrullas fronterizas de Hungría, que les golpean y obligan a tumbarse en el suelo mientras los oficiales de policía les pisotean con sus botas. Que a menudo les confiscan la ropa y los zapatos y que deben regresar a Serbia caminando descalzos en medio de la nieve y el frío.

Es un ritual de brutalidad que tiene lugar en la propia frontera de la UE orquestado para impedir que la crucen. Es simplemente inconcebible que esto suceda y los líderes de la UE miren hacia otro lado. Se trata de una violencia reiterada y cada vez más humillante.

Médicos sin Fronteras ha denunciado que en la noche del 21 al 22 de febrero, casi 240 personas afirmaron haber sido expulsadas de Hungría. Un día después, su clínica en Belgrado recibió a más de 20 personas tras haber sido golpeadas con dureza. Esa organización ha hecho un llamamiento a las autoridades húngaras para que investiguen y tomen las medidas necesarias para poner fin a esta práctica brutal.

También han instado a las autoridades europeas y a las instituciones de la UE a que garanticen el pleno respeto del derecho a solicitar asilo y a que condenen enérgicamente cualquier forma de violencia y malos tratos en las fronteras. «Las vallas, las devoluciones y la disuasión no solo son actos crueles e inhumanos, sino también ineficaces. Y no impiden que la gente cruce”. Afirma su Director General, Christopher Stokes.

Esta situación no fue pasada por alto en las XIV Jornadas de Derechos Humanos y Migraciones celebrada el pasado mes de abril en Motril (Granada), en la que participó activamente la Fundación Abogacía. Tal como señalaba su director  Luis Carlos Nieto, en el tríptico informativo, las jornadas han servido, para destacar, “los brutales acontecimientos sucedidos en 2016 en las fronteras de Europa para seguir profundizando y apoyando los derechos de las personas que huyen de la persecución y del hambre”.

• ¿Una pequeña luz en este caos? El Parlamento Europeo está instando a los países de la UE a respetar sus obligaciones

En sesión plenaria del pasado mes de mayo, el Parlamento Europeo, ha instado a los países de la UE a respetar sus obligaciones y reubicar a solicitantes de asilo desde Grecia e Italia, dando prioridad a los menores no acompañados. Los eurodiputados denuncian que los países de la UE sólo han reubicado al 11% de los refugiados que se comprometieron, lo que supone una falta de solidaridad y responsabilidad compartida.

También se ha criticado por parte de los eurodiputados que algunos países aplican “preferencias muy restrictivas y discriminatorias, como la aceptación de la reubicación únicamente en el caso de madres solteras o la exclusión de solicitantes de determinadas nacionalidades, como los eritreos, y aplican controles de seguridad muy prolijos”.

¿ Y cual es la situación en nuestro país?

España solo concedió el estatus de refugiado a 355 personas en 2016. Pese a que Europa se enfrenta al «mayor éxodo de la historia reciente de la humanidad», como destacó el pasado viernes la secretaria general de la Comisión Española de Ayuda al Refugiado (CEAR), Estrella Galán.

Esa cifra apenas representa el 3,4% de las 10.250 solicitudes de asilo resueltas el pasado año por el Gobierno y evidencia, según ha subrayado la ONG, las políticas impulsadas por la UE para «cerrar las fronteras».

España solo recibió al 1,2% de todos los solicitantes de protección internacional registrados en la UE en 2016; solo ha acogido actualmente al 7,5% de los refugiados que se comprometió a reubicar y reasentar hace dos años; y el Ministerio del Interior suma más de 24.000 expedientes pendientes de resolver. «Vamos encaminados al colapso», ha señalado Paloma Favieres, directora de Campañas de la ONG.

Con todo, del total de 15.755 solicitudes de asilo recibidas en 2016, se resolvieron 10.250 expedientes en los que se aceptaron el 67% de las peticiones de protección (seis veces más que en 2015), aunque solo se reconocieron como refugiados a 355 personas, integrando al resto en el plan de protección subsidiaria, lo que implica un menor nivel de derechos y de garantías jurídicas.

Si atendemos a la severa crisis migratoria y de refugiados del verano de 2015, en la que la UE adoptó dos decisiones de emergencia para trasladar 160.000 solicitantes de asilo con grandes posibilidades de obtener estatus de refugiado desde Italia y Grecia a otros países de la Unión, donde se tramitarían sus solicitudes y según los datos de ACNUR, hasta la fecha España únicamente ha recibido a 886 personas procedentes de Grecia e Italia, lejos  de las 9.323 que debería acoger antes de septiembre (sin contar su parte proporcional de los 54.000 plazas reasignadas para refugiados sirios en Turquía).

Y por lo que se refiere a la situación de los denominados Centros de Internamiento de Extranjeros, Ramiro García de Dios, juez de control del CIE de Madrid, en las jornadas de Derechos Humanos y Migraciones celebradas en Motril denunció el hecho de que “miles de personas en España han sido detenidas y privadas de libertad en los CIE por el simple hecho de no haber logrado renovar su permiso de trabajo y quedar en situación irregular” y que “los CIE son peores que las prisiones”, al referirse a las condiciones de estos centros gestionados por el Ministerio del Interior y en los que la Policía tiene “resistencias fuertes al control judicial de los derechos de los internos” y “una grave tendencia a la arbitrariedad en su labor”, así como “tendencia a la interpretación restrictiva de los derechos de los internos”.

Pero una cosa es el Gobierno y las instituciones y otra la sociedad, la comunidad. Y en ningún sitio como en España está tan claro que la opinión pública no es tan miope como a veces creemos. Tenemos una opinión pública reclamando más solidaridad con los refugiados, que promueve manifestaciones. Además, España con ACNUR es la más eficaz de las organizaciones mundiales de la ONU en movilizar donaciones individuales.

También nuestro colegiado de honor, en una de las últimas entrevistas concedidas con ocasión de su labor en la defensa de los derechos humanos ha reconocido que España es uno de los países más solidarios y que más trabaja en los campos de refugiados, que son muchos quienes van allí para ayudar.

Posicionamiento de la abogacía en este conflicto.

65 millones de personas han tenido que huir de sus hogares por la guerra, la violencia y la persecución en sus países. La cifra más alta de la historia de la humanidad. En los últimos cinco años, una pequeñísima parte ha llamado a las puertas de la Europa defensora de los derechos humanos. Y les hemos dado la espalda. Les hemos cerrado las fronteras, encerrado entre alambradas o enviado a una muerte casi segura en el mar.

 

 Con el aval que suponen los 25 años de experiencia de los Servicios de Extranjería y Asilo de los Colegios de Abogados y de la Subcomisión de Extranjería del Consejo General de la Abogacía, la Abogacía institucional, en su función de defensa permanente de los derechos humanos, no ha permanecido indiferente ante la enorme crisis de refugiados de la historia que ha provocado la guerra de Siria ni a la vulneración de Derechos Humanos que ha supuesto.

 Las actuaciones que se han llevado a cabo han sido las siguientes:

 .  Denuncia de la situación a través de notas de prensa, en redes sociales, en el blog de la presidenta, Victoria Ortega, con cartas enviadas a organismos internacionales e instituciones europeas, e incluso en la fachada de la sede del Consejo General de la Abogacía.

• Creación de un Registro de abogados voluntarios que den asistencia jurídica a los refugiados que lleguen a España.

 

• Creación de un Comité de Crisis, asesorado por un Grupo de Expertos, que coordinará las acciones que lleve a cabo la Abogacía, pondrá en marcha actividades formativas en materia de asilo y asesorará a los letrados que lo requieran para una mejor asistencia a los refugiados.

 

• Participación por primera vez como entidad organizadora, a través de Fundación Abogacía y junto a la Asociación de Derechos Humanos de Motril, Jueces para la Democracia y la Cátedra UNESCO de la UNED, en las XIV Jornadas de Derechos Humanos y Migraciones celebrada el pasado mes de abril en Motril (Granada). En estas jornadas tuvo una participación activa en esas Jornadas el vicepresidente de la Fundación, Carles McCragh i Prujá, colegiado de honor de nuestro Colegio desde el pasado mes de marzo.

 

• Especial atención merece la campaña Once vidas en once maletas cuya Exposición ha ido itinerante por distintos Colegios de Abogados, a lo largo y ancho de todo el territorio español, y que ha pretendido llamar la atención sobre esta Europa nuestra, tan defensora de los derechos humanos que sin embargo, a la hora de la verdad, les ha dado la espalda. La Exposición, todavía en marcha, cuenta la historia de hombres, mujeres y niños que han huido de países con dificultades como Siria, Mali, Camerún, Irak, Somalia, Marruecos o República Centroafricana
• 
• Es la historia de Aladín, Iboun, Imán, Jeanne, Karim, Morad, Nya, Sajad, Suleika, Zeinab y Libertad. Han huido y huyen de la guerra, la intolerancia o la miseria viajando mano a mano con la muerte. Son seres humanos con los mismos derechos que nosotros. La obligación de los gobiernos es protegerlos y la de la Abogacía, defenderlos y denunciar cuantas vulneraciones se produzcan. La de todos, como ciudadanos, es tratarles como lo que son: hombres y mujeres que han nacido libres e iguales a nosotros.

 

 

Además de estas acciones colectivas, la Abogacía ha solicitado el apoyo de cada uno de nosotros con una campaña directa bajo los siguientes slogans:

 

• CONOCE la situación de los refugiados en cifras y la opinión de expertos en la materia.

§  APÚNTATE al Registro de abogados para asesoramiento jurídico a refugiados.

§  FÓRMATE en cursos, jornadas presenciales y online.

§  MANTÉNTE AL DÍA de la legislación internacional, UE y España y de la actualidad informativa.

§  CONSULTA guías prácticas para abogados y enlaces de interés.

§  CONOCE las propuestas de distintas instituciones y ONG´s.

 

Carles McCragh i Prujà: Colegiado de honor del ICA SUECA y firme defensor y valedor de los derechos humanos.

 

 

 «Nuestros jóvenes no han sufrido y le quedan muy lejos las circunstancias históricas que permitieron que vivieran así. Hay poca educación y poca cultura. Si hubiera más, habría menos necesidad de justicia. Les hemos sobreprotegido en exceso y no han tenido necesidad de nada. Tendría que ser obligatorio que fueran un mes a un campo de refugiados o a algunos países para ver cuál es la realidad de una parte importante de la humanidad”. Carles McCragh.

 

 

Según su reseña biográfica, Carles McCragh y Prujà (Girona, 1952) es abogado en activo. Licenciado en Derecho por la Universidad Autónoma de Barcelona y especializado en Derecho Civil. Decano del Colegio de Abogados de Girona desde el año 2010, vicepresidente de la Fundación de la Abogacía para los Derechos Humanos del Consejo General de la Abogacía Española (CGAE), fundador y presidente de la Asociación Liberpress  y desde el 20.12.2016, Presidente del Consell de l’Advocacia Catalana, el órgano representativo de los catorce Colegios de Abogados catalanes, que tiene adheridos los de las Islas Baleares, Perpignan y Andorra, y que reúne cerca de 36.000 colegiados.

Tuve ocasión de conocerle al ser nombrado colegiado de honor de nuestro Colegio el pasado 31 de marzo y a los cinco minutos de conocerlo te da la sensación de haber tenido contacto con él durante toda la vida. Persona de trato afable y modesto. Su presencia física no impone, pero si su inmensa personalidad. En ningún momento de aquel día que tuvimos el honor de compartir nos dio a la sensación a nadie de la Junta de que se considerara más que cualquiera de nosotros o por encima de nosotros, ni que presumiera de sus cargos.

Por el contrario, de lo único que presumió y delo que más satisfecho y orgulloso se mostró fue de su labor en beneficio y al servicio de los demás, de su labor como abogado de trinchera y de su férrea defensa de los derechos humanos.

Su implicación en el ámbito de los derechos humanos le ha llevado a conocer de primera mano testimonios escalofriantes que le hacen cuestionarse cómo humanamente se puede consentir el tráfico y la trata de personas, la esclavitud sexual de las mujeres y tantas otras violaciones de esos derechos.

En su opinión se está produciendo una deriva muy conservadora, vamos hacia una sociedad menos tolerante y hoy en día hay personas contrarias al refugio y a dar asilo a quienes huyen de guerras, de la persecución, de la violencia. Estamos en un periodo de recesión muy importante de ideales, de marcha atrás en los Derechos Humanos y los gobiernos están actuando solo por la presión social.

Y tiene muy claro que son los abogados los mayores defensores de los derechos humanos porque el derecho a la defensa ya es uno de ellos. Como dice Carles, todas esas sentencias que están saliendo ahora sobre las cláusulas suelo y la pobreza energética, se deben a la labor de los abogados: no existiría una sentencia pionera sin una demanda pionera.

Los testimonios de los refugiados invitan a la reflexión.

Merecen unos pequeños minutos de reflexión los sentimientos de los refugiados, las razones que les llevan a convertirse en tales y el miedo que muchas veces les atenaza. Las frases que se transcriben a continuación han sido extraidas de algunas entrevistas a refugiados y con ellas podemos alcanzar a compreder que significa SER UN REFUGIADO:

• Nunca en mi vida había visto la felicidad como algo tan lejano e inverosímil.

• Miedo, ataques aéreos, bombardeos… mi marido, los niños y yo creíamos que la muerte sería más misericordiosa que permanecer allí.

• Solo pensaba en cómo podría encontrar un lugar seguro para mi familia; un sitio suficientemente alejado de las crueles zarpas de la guerra.

• Una familia que no tenía nada, excepto la ropa que llevaban puesta, un pesado dolor en el pecho y muchos viejos recuerdos. Eso fue todo lo que nos pudimos llevar; lo demás, todas aquello que nos resultaba querido, lo dejamos todo atrás.

• He soñado toda mi vida con un país donde se respeten los derechos humanos, donde haya democracia. Pero en menos de 24 horas después de llegar a Grecia me di cuenta de que era una quimera y que simplemente había viajado de una jaula a otra.

• Uno podría decir que Samos es la jaula más bonita del mundo. Es una isla encantadora, el tiempo es precioso. Pero solo para los turistas. Para nosotros Samos es un centro de detención.

• Ojala la gente lo entendiera: nadie abandona su país por un zumo y unas galletas.

• No puedo regresar, pero tampoco puedo seguir adelante. Todo lo que puedo hacer es esperar, pero ¿qué espero?

• Acabo de pasar de un exilio a otro. Sueño con reunirme con mi familia un día. Estoy cansado de correr todo el tiempo.

• Tal vez me suicide, no tengo ningún lugar al que volver.

• Si una amenaza de muerte no es suficiente motivo para huir de tu país legalmente, ¿qué lo es?»

• Tenemos dos opciones: empuñar un arma o morir. Decidimos abandonar nuestro hogar para vivir

• Es muy difícil ser una mujer en tiempos de guerra. No quiero que me obliguen a casarme y que me viole un hombre de 49 años. Quiero ir a Bélgica. Quiero ir a la escuela y tener educación. No quiero casarme

• Sueño con que mis hijos vuelvan a correr en la calle. Cuando nos atacaron, el mundo miró para otro lado.

• Que los peces se coman vuestra carne

• Dejé Somalia y estoy simplemente viajando. No tengo hogar. Somos vagabundos sin casa y estamos perdidos, indefensos.

• Ser refugiada es algo que te puede pasar en la vida. En Somalia, ni Cruz Roja ni las ONG llegaron a tiempo. La gente murió en las fronteras. Fuimos olvidados. Nadie nos hizo caso.Sólo se nos acercaban los perros.

• Toda historia y toda vida en esta situación es mucho más drama del que casi cualquiera podría imaginar y, sobre todo, del que casi nadie podría soportar

• Sabía que el viaje sería largo y peligroso, pero en casa no había oportunidades.

• Iba sentada en el suelo, al lado del motor de la embarcación. Había gasolina por todo el suelo y estaba empapada en ella, pero no había otro lugar donde colocarse, éramos tantas personas… Me quemaban mucho las piernas, estaba llorando, no me lo podía creer cuando su barco nos encontró…”

“Podries”, el poema de Joana Raspall

Este poema, que encontré casualmente un día buceando por Internet y que me descargué en el móvil, para reelerlo una y otra vez, es el que he escogido para ilustrar este artículo sobre los refugiados. Nunca un lenguaje tan sencillo y directo ha expresado de modo tan claro y comprensible que suponen los desplazamientos forzosos.

Si haguessis nascut en una altra terra

podries ser blanc, podries ser negre…

Un altre país fora casa teva,

i diries “sí” en una altra llengua.

T’hauries criat d’una altra manera

més bona, potser; potser més dolenta.

 

Tindries més sort o potser més pega…

Tindries amics i jocs d’altra mena;

duries vestits de sac o de seda,

sabates de pell o tosca espardenya
o aniries nu perdut per la selva.

 

Podries llegir contes i poemes,

o no tenir llibres ni saber la lletra.
Podries menjar coses llamineres

o només crostons eixuts de pa negre.

Podries…, podries…

 

Per tot això pensa que importa tenir

LES MANS BEN OBERTES

i ajudar qui ve fugint de la guerra,

fugint del dolor i de la pobresa.

Si tu fossis nat a la seva terra

la tristesa d’ell podria ser teva.

 

 

Beatriz Gomar Grau

Diputada 1ª ICA SUECA

Los datos a os que se hace referencia en el reportaje han sido obtenidos de las páginas webs oficiales de Médicos in Fronteras, Ayuda en Acción, Abogacía Española, Consell de la Advocacia Catalana, ONU, ACNUR y de reportajes publicados en El Pais, el Mundo y otros medios de comunicación en relación al problema de los refugiados y desplazados.

20.06.2017. EL IL.LUSTRE COL.LEGI D’ADVOCTAS DE SUECA AMB EL DIA MUNDIAL DELS REFUGIATS I DESPLAÇATS FORÇOSOS.

 Moltes vegades no tenen més que la roba que porten posada, un pesat dolor en el pit i molts vells records. Açò és tot el que es poden portar; la resta, totes allò que els resultava volgut, ho deixen arrere.

En aquests temps convulsos, solament podem fer dues coses amb el fenomen de la mobilitat humana a gran escala: negar-ho, amagant el cap davant les seues conseqüències; o treballar per a evitar en la mesura del possible el sofriment dels milions d’afectats.

Hui, 20 de juny, Dia Mundial dels Refugiats i Desplaçats Forçosos, ens volem sumar des del Col·legi a esta celebració amb una breu anàlisi, sobre el dia, què es commemora, quines són les situacions que se segueixen produint, quin és l’actuació de la Unió Europea i com la d’Espanya. Una vegada efectuada esta visió general, analitzarem com és la postura de l’Advocacia Espanyola en un tema tan candent com el de les crisis dels refugiats i l’aposta efectuada per a la presa de consciència i col·laboració tant a nivell institucional com de cadascun dels quals exercim aquesta professió. A continuació ens detindrem en la figura del nostre col·legiat d’honor, Carles McCragh i Prujà i la seua encomiable labor en el camp dels Drets Humans.

I finalment, volem convidar-vos a la reflexió amb els pensaments, sentiments, temors, desitjos o necessitats que expressen els refugiats i desplaçats, que es repeteixen de manera constant i que esperem que servisquen perquè quan estiguem davant aquestes persones en l’exercici de la professió, no les vegem com “un assumpte” o “un client més” sinó com a persones desubicades, lluny del seu món i segurament de les seues gents i amb la por i el sofriment instal·lat en el seu cos. I precisament si és a l’ésser humà al que veiem i no a el “nombre” no va a costar gens oferir un somriure amable, una resposta cortesa i el millor dels nostres coneixements. La poesia que us deixem al final, de Joana Raspall, us pot ajudar a entendre del que parlem.

Instauració del 20 de juny com a dia mundial dels Refugiats i Desplaçats Forçosos.

Amb motiu del 50 aniversari de la Convenció sobre l’Estatut dels Refugiats de 1951, l’Assemblea General de les Nacions Unides i com una expressió de solidaritat amb Africa, va adoptar la resolució 55/76 el 4 de desembre de 2000, on es va decidir que, a partir de 2001, el 20 de juny fóra el Dia Mundial dels Refugiats i Desplaçats Forçosos.

Aquest dia commemora i pretén sensibilitzar sobre els milions de persones que es veuen obligades a abandonar, transitar i situar-se en llocs diferents als del seu origen.

Actualment hi ha 20 milions de desplaçats internacionals, als quals se sumen altres 40 milions de persones que componen les xifres de desplaçament intern o retornat.

La guerra a Síria i el conjunt d’Orient Pròxim, així com la inestabilitat en àmplies regions africanes són les que sostenen i mantenen aquest ampli nombre de desplaçats.

A açò cal afegir un altre factor: les anomenades crisis de desenvolupament lent, en les quals la deterioració del clima i els recursos naturals, la violència quotidiana o crim organitzat i la fragilitat dels mitjans de vida esperonen la cerca d’alternatives a través de l’emigració.

Aquests processos són menys mediàtics que els fluxos de refugiats formals, però la seua importància no pot ser menyspreada. És el que es produeix en el denominat Triangle Nord (Hondures, Guatemala i El Salvador). Un fenomen que encaixaria en la categoria de refugiats migrants.

Tal com afirma Fernando Mudarra de l’organització AJUDA EN ACCIÓ, en l’article publicat en El Pais aquest diumenge passat, “… hem d’entendre que qui es puja en una llanxa pneumàtica de joguet per a creuar amb els seus fills xicotets el Mediterrani, o els mana tan sol acompanyats d’un coiot perquè passen il·legalment la frontera mexicana o nord-americana, té motius per a fer-ho. I açò ens ha de portar a un debat ètic fonamental sobre el dret a emigrar i la prelació de drets fonamentals, perquè els conflictes migratoris no són una altra cosa que conflictes de drets. El seu dret al desenvolupament enfront del nostre dret a conservar els privilegis i les societats que hem construït amb tant esforç.”

En aquesta mateixa línia, Filippo Grandi, que es va estrenar al gener de 2016, com a alt comissionat de l’Agència de l’ONU per als Refugiats (ACNUR), amb la hercúlea tasca de convèncer als Estats que assumisquen la seua part, és un convençut que si bé les crisis de refugiats són polítiques en els seus orígens i han de ser abordades amb accions polítiques, és un assumpte de drets, de persones que ho han perdut tot, persones a les quals a voltes les veiem com a amenaces. Unes breus pinzellades d’algunes situacions de crisis de refugiats en el 2017 Aquestes són algunes de les notícies de les quals hem tingut coneixement enguany en relació als refugiats en el món:

• UGANDA: Des de gener de 2017, han arribat a Uganda més de 230.000 sudanesos del Sud, fugint de l’escalada de violència generada per diversos grups armats de la regió equatorial, i tots necessiten ajuda humanitària

• PULKA,NIGÈRIA: Milers de desplaçats que fugen del conflicte entre Boko Haram i les forces armades cerquen refugi, aigua i menjar en aquesta xicoteta localitat nigeriana. Però ara mateix Pulka no dóna per a més i les necessitats bàsiques són cada vegada majors.

• LÍBIA: Detenció arbitrària de migrants, refugiats i sol·licitants d’asil, en condicions totalment antihigiéniques. Com a denúncia Mèdics sense fronteres, les persones són detingudes arbitràriament i són traslladades sense més a aquestes instal·lacions. Molts arriben després de ser interceptats en el mar per la guàrdia costanera *libia, després de ser arrestats en els carrers, ser detinguts en batudes o, simplement, perquè són capturats i portats fins als centres per grups de persones sense identificar. Moltes vegades, els detinguts són alliberats de sobte durant la nit, o són traslladats a altres llocs d’ubicació desconeguda.

• AMÈRICA CENTRAL: Cada any, prop de 500.000 persones fugen de la violència i la pobresa d’El Salvador, Hondures i Guatemala, i entren a Mèxic. Aqueixes persones, que fugen de la violència, troben més violència en la ruta per Mèxic cap a EUA i Canadà.

• SUEN: El passat mes de maig sudanesos del sud del camp de desplaçats de Aburoc van començar a travessar de forma massiva la frontera cap a Sudan. Molts van arribar a l’encreuament fronterer greument deshidratats i van necessitar atenció mèdica d’emergència. Mentre la crisi s’estén en l’antic estat de l’Alt Nil, més de 20.000 persones han fugit de les terribles condicions de vida i dels combats que assetgen el camp de desplaçats de Aburoc, a Sudan del Sud, per a dirigir-se als camps de refugiats cada vegada més plens de gom a gom de Sudan.

I mentrestant, què ocorre a Europa?

La UE ha estat noquejada, desbordada. En paraules de l’Alt Comissionat d’ACNUR, Filippo Grandi va haver-hi una mescla de mala gestió, d’incapacitat i de falta de voluntat política. Hi ha hagut timidesa política de molts Governs barrejada amb un fracàs organitzatiu. No hi ha hagut coratge dels Vint-i-vuit per a treballar junts. Considera que si la reubicació haguera funcionat des del principi, aquest problema seria més fàcil de gestionar i menys dramàtic.

     La gestió migratòria de la Unió Europea és inhumana i vulnera l’Estat de dret

En el marc del cim de caps d’Estat de la UE sobre gestió migratòria que es va celebrar el 03.02.2017 a Malta, es va denunciar per Metges sense Fronteres l’enfocament inhumà de les polítiques europees. Tancar la ruta a Itàlia i bloquejar a la gent a Líbia és una burla a la dignitat humana: les persones detingudes allí viuen en condicions inhumanes i pateixen violència i abusos.

«La UE està malinterpretant la realitat sobre el terreny: Líbia no és un lloc segur i bloquejar a la gent en el país o retornar-la allí constitueix una burla dels valors fonamentals de la UE basats en la dignitat humana i l’Estat de dret», Arjan Hehenkamp, Director de Metges sense Fronteres a Holanda.

     Les mesures adoptades ens condueixen a un augment de la tragèdia.

Segons declaracions de la Secretària general de la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR), Estrella Galán, del passat divendres «Per aixó, hem de parlar de responsables, perquè les mesures adoptades pels Estats membres de la UE ens condueixen a un augment de la tragèdia».

Entre gener i principis de maig, més d’1.300 persones han mort en el Mediterrani, segons les dades de l’Organització Internacional de les Migracions.

     El tracte als refugiats que arriben a les fronteres de la Unió Europea és d’una violència repetida i humiliant.

Els migrants i refugiats pateixen abusos per part de les patrulles frontereres d’Hongria, que els colpegen i obliguen a tombar-se en el sòl mentre els oficials de policia els calciguen amb les seues botes. Que sovint els confisquen la roba i les sabates i que han de tornar a Sèrbia caminant descalços enmig de la neu i el fred.

És un ritual de brutalitat que té lloc en la pròpia frontera de la UE orquestrat per a impedir que la creuen. És simplement inconcebible que açò succeïsca i els líders de la UE miren cap a un altre costat.

Metges sense Fronteres ha denunciat que en la nit del 21 al 22 de febrer, quasi 240 persones van afirmar haver sigut expulsades d’Hongria. Un dia després, la seua clínica a Belgrad va rebre a més de 20 persones després d’haver sigut colpejades amb duresa. Aqueixa organització ha fet una crida a les autoritats hongareses perquè investiguen i prenguen les mesures necessàries per a posar fi a aquesta pràctica brutal.

També han instat a les autoritats europees i a les institucions de la UE al fet que garantisquen el ple respecte del dret a sol·licitar asil i al fet que condemnen enèrgicament qualsevol forma de violència i maltractaments en les fronteres. «Les tanques, les devolucions i la dissuasió no solament són actes cruels i inhumans, sinó també ineficaços. I no impedeixen que la gent creue”. Afirma el seu Director General, Christopher Stokes.

Aquesta situació no va ser passada per alt en les XIV Jornades de Drets Humans i Migracions celebrada el passat mes d’abril a Motril (Granada), en la qual va participar activament la Fundació Advocacia. Tal com assenyalava el seu director Luis Carlos Nieto, en el tríptic informatiu, les jornades han servit, per a destacar, “els brutals esdeveniments succeïts en 2016 en les fronteres d’Europa per a seguir aprofundint i recolzant els drets de les persones que fugen de la persecució i del fam”.

     ¿Una xicoteta llum en aquest caos?

El Parlament Europeu està instant als països de la UE a respectar les seues obligacions

En sessió plenària del passat mes de maig, el Parlament Europeu, ha instat als països de la UE a respectar les seues obligacions i resituar a sol·licitants d’asil des de Grècia i Itàlia, donant prioritat als menors no acompanyats. Els eurodiputats denuncien que els països de la UE només han resituat al 11% dels refugiats que es van comprometre, la qual cosa suposa una falta de solidaritat i responsabilitat compartida.

També s’ha criticat per part dels eurodiputats que alguns països apliquen “preferències molt restrictives i discriminatòries, com l’acceptació de la reubicació únicament en el cas de mares solteres o l’exclusió de sol·licitants de determinades nacionalitats, com els eritreus, i apliquen controls de seguretat molt prolixos”.

I com és la situació en el nostre país?

Espanya solament va concedir l’estatus de refugiat a 355 persones en 2016. Malgrat que Europa s’enfronta al «major èxode de la història recent de la humanitat», com va destacar divendres passat la secretària general de la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (*CEAR), Estrella Galán.

Esta xifra amb prou faenes representa el 3,4% de les 10.250 sol·licituds d’asil resoltes el passat any pel Govern i evidència, segons ha subratllat l’ONG, les polítiques impulsades per la UE per a «tancar les fronteres».

Espanya solament va rebre a l’1,2% de tots els sol·licitants de protecció internacional registrats en la UE en 2016; solament ha acollit actualment al 7,5% dels refugiats que es va comprometre a resituar i reassentar fa dos anys; i el Ministeri de l’Interior sumisca més de 24.000 expedients pendents de resoldre. «Anem encaminats al col·lapse», ha assenyalat Paloma Favieres, directora de Campanyes de l’ONG.

Amb tot, del total de 15.755 sol·licituds d’asil rebudes en 2016, es van resoldre 10.250 expedients en els quals es van acceptar el 67% de les peticions de protecció (sis vegades més que en 2015), encara que solament es van reconèixer com a refugiats a 355 persones, integrant a la resta en el pla de protecció subsidiària, la qual cosa implica un menor nivell de drets i de garanties jurídiques.

Si atenem a la severa crisi migratòria i de refugiats de l’estiu de 2015, en la qual la UE va adoptar dues decisions d’emergència per a traslladar 160.000 sol·licitants d’asil amb grans possibilitats d’obtenir estatus de refugiat des d’Itàlia i Grècia a altres països de la Unió, on es tramitarien les seues sol·licituds i segons les dades d’ACNUR, fins avui Espanya únicament ha rebut a 886 persones procedents de Grècia i Itàlia, lluny de les 9.323 que hauria d’acollir abans de setembre (sense explicar la seua part proporcional dels 54.000 places reassignades per a refugiats sirians a Turquia).

I pel que es refereix a la situació dels denominats Centres d’Internament d’Estrangers, Ramiro García de Déu, jutge de control del *CIE de Madrid, en les jornades de Drets Humans i Migracions celebrades a Motril va denunciar el fet que “milers de persones a Espanya han sigut detingudes i privades de llibertat en els *CIE pel simple fet de no haver aconseguit renovar el seu permís de treball i quedar en situació irregular” i que “els CIE són pitjors que les presons”, en referir-se a les condicions d’aquests centres gestionats pel Ministeri de l’Interior i en els quals la Policia té “resistències fortes al control judicial dels drets dels interns” i “una greu tendència a l’arbitrarietat en la seua labor”, així com “tendència a la interpretació restrictiva dels drets dels interns”.

Però una cosa és el Govern i les institucions i una altra la societat, la comunitat. I en cap lloc com a Espanya està tan clar que l’opinió pública no és tan miop com a voltes creiem. Tenim una opinió pública reclamant més solidaritat amb els refugiats, que promou manifestacions. A més, Espanya amb ACNUR és la més eficaç de les organitzacions mundials de l’ONU a mobilitzar donacions individuals.

També el nostre col·legiat d’honor, Carles McCragh en una de les últimes entrevistes concedides en ocasió de la seua labor en la defensa dels drets humans ha reconegut que Espanya és un dels països més solidaris i que més treballa en els camps de refugiats, que són molts els qui van allí per a ajudar.

Posicionament de l’advocacia en aquest conflicte.

65 milions de persones han hagut de fugir de les seues llars per la guerra, la violència i la persecució en els seus països. La xifra més alta de la història de la humanitat. En els últims cinc anys, una xicotetíssima part ha cridat a les portes de l’Europa defensora dels drets humans. I els hem donat l’esquena. Els hem tancat les fronteres, tancat entre filats o enviat a una mort quasi segura en el mar.

Amb l’aval que suposen els 25 anys d’experiència dels Serveis d’Estrangeria i Asil dels Col·legis d’Advocats i de la Subcomissió d’Estrangeria del Consell General de l’Advocacia, l’Advocacia institucional, en la seua funció de defensa permanent dels drets humans, no ha romàs indiferent davant l’enorme crisi de refugiats de la història que ha provocat la guerra de Síria ni a la vulneració de Drets Humans que ha suposat.

Les actuacions que s’han dut a terme han sigut les següents:

• Denúncia de la situació a través de notes de premsa, en xarxes socials, en el blog de la presidenta, Victoria Ortega, amb cartes enviades a organismes internacionals i institucions europees, i fins i tot en la façana de la seu del Consell General de l’Advocacia.

• Creació d’un Registre d’advocats voluntaris que donen assistència jurídica als refugiats que arriben a Espanya. Creació d’un Comitè de Crisi, assessorat per un Grup d’Experts, que coordinarà les accions que duga a terme l’Advocacia, engegarà activitats formatives en matèria d’asil i assessorarà als lletrats que ho requerisquen per a una millor assistència als refugiats.

• Participació per primera vegada com a entitat organitzadora, a través de Fundació Advocacia i al costat de l’Associació de Drets Humans de Motril, Jutges per a la Democràcia i la Càtedra UNESCO de la *UNED, en les XIV Jornades de Drets Humans i Migracions celebrada el passat mes d’abril a Motril (Granada). En aquestes jornades va tenir una participació activa en aqueixes Jornades el vicepresident de la Fundació, Carles McCragh i Prujá, col·legiat d’honor del nostre Col·legi des del passat mes de març.

• Especial atenció mereix la campanya Onze vides en onze maletes l’Exposició de les quals ha anat itinerant per diferents Col·legis d’Advocats, de llarg a llarg de tot el territori espanyol, i que ha pretès cridar l’atenció sobre aquesta Europa nostra, tan defensora dels drets humans que no obstant açò, a l’hora de la veritat, els ha donat l’esquena. L’Exposició, encara en marxa, explica la història d’homes, dones i xiquets que han fugit de països amb dificultats com Síria, Mali, Camerun, l’Iraq, Somàlia, el Marroc o República Centreafricana.

És la història de Aladín, Iboun, Imant, Jeanne, Karim, Habiteu, Nya, Sajad, Suleika, Zeinab i Llibertat. Han fugit i fugen de la guerra, la intolerància o la misèria viatjant mà a mà amb la mort. Són éssers humans amb els mateixos drets que nosaltres. L’obligació dels governs és protegir-los i la de l’Advocacia, defensar-los i denunciar quantes vulneracions es produïsquen. La de tots, com a ciutadans, és tractar-los com el que són: homes i dones que han nascut lliures i iguals a nosaltres.

A més d’aquestes accions col·lectives, l’Advocacia ha sol·licitat el suport de cadascun de nosaltres amb una campanya directa sota els següents slogans:

• CONEIX la situació dels refugiats en xifres i l’opinió d’experts en la matèria.

• MANTINGUES-TE Al DIA de la legislació internacional, UE i Espanya i de l’actualitat informativa.

• FORMA’T en cursos, jornades presencials i online.

• APUNTA’T al Registre d’advocats per a assessorament jurídic a refugiats.

• CONEIX les propostes de diferents institucions i ONG´s.

• CONSULTA guies pràctiques per a advocats i enllaços d’interès.

Carles McCragh i Prujà: Col·legiat d’honor del ICA SUECA i ferm defensor i valedor dels drets humans.

«Els nostres joves no han patit i li queden molt lluny les circumstàncies històriques que van permetre que visqueren així. Hi ha poca educació i poca cultura. Si hi haguera més, hi hauria menys necessitat de justícia. Els hem sobreprotegit a l’excés i no han tingut necessitat de res. Hauria de ser obligatori que anaren un mes a un camp de refugiats o a alguns països per a veure quin és la realitat d’una part important de la humanitat”.

Segons el seu ressenya biogràfica, Carles McCragh i Prujà (Girona, 1952) és advocat en actiu. Llicenciat en Dret per la Universitat Autònoma de Barcelona i especialitzat en Dret Civil. Degà del Col·legi d’Advocats de Girona des de l’any 2010, vicepresident de la Fundació de l’Advocacia per als Drets Humans del Consell General de l’Advocacia Espanyola (*CGAE), fundador i president de l’Associació Liberpress i des del 20.12.2016, President del Consell de l’Advocacia Catalana, l’òrgan representatiu dels catorze Col·legis d’Advocats catalans, que té adherits els de les Illes Balears,*Perpignan i Andorra, i que reuneix prop de 36.000 col·legiats.

Vaig tenir ocasió de conèixer-li en ser nomenat col·legiat d’honor del nostre Col·legi el passat 31 de març i als cinc minuts de conèixer-ho et dóna la sensació d’haver tingut contacte amb ell durant tota la vida. Persona de tracte afable i modest. La seua presència física no imposa, però si la seua immensa personalitat. En cap moment d’aquell dia que vam tenir l’honor de compartir ens va donar a la sensació a ningú de la Junta que es considerara més que qualsevol de nosaltres o per sobre de nosaltres, ni que presumira dels seus càrrecs.

Per contra, de l’única cosa que va presumir i d’allò que més satisfet i orgullós es va mostrar va ser de la seua labor en benefici i al servei dels altres, de la seua labor com a advocat de trinxera i de la seua fèrria defensa dels drets humans.

La seua implicació en l’àmbit dels drets humans li ha portat a conèixer de primera má testimoniatges esgarrifosos que li fan qüestionar-se com humanament es pot consentir el tràfic i la tracta de persones, l’esclavitud sexual de les dones i tantes altres violacions d’aquestos drets.

En la seua opinió s’està produint una deriva molt conservadora, anem cap a una societat menys tolerant i avui dia hi ha persones contràries al refugi i a donar asil als qui fugen de guerres, de la persecució, de la violència. Estem en un període de recessió molt important d’ideals, de marxa arrere en els Drets Humans i els governs estan actuant solament per la pressió social.

I té molt clar que són els advocats els majors defensors dels drets humans perquè el dret a la defensa ja és un d’ells. Com diu Carles, totes aqueixes sentències que estan eixint ara sobre les clàusules solc i la pobresa energètica, es deuen a la labor dels advocats: no existiria una sentència pionera sense una demanda pionera.

Els testimoni dels refugiats conviden a la reflexió.

Mereixen uns xicotets minuts de reflexió els sentiments dels refugiats, les raons que els porten a convertir-se en tals i la por que moltes vegades els tenalla. Les frases que es transcriuen a continuació intenten reflexar el que suposa SER UN REFUGIAT:

-Mai en la meua vida havia vist la felicitat com alguna cosa tan llunyà i inversemblant.

– Por, atacs aeris, bombardejos… el meu marit, els xiquets i jo crèiem que la mort seria més misericordiosa que romandre allí.

-Solament pensava en com podria trobar un lloc segur per a la meua família; un lloc suficientment allunyat de les cruels urpes de la guerra.  vUna família que no tenia gens, excepte la roba que portaven posada, un pesat dolor en el pit i molts vells records. Açò va ser tot el que ens vam poder portar; la resta, totes allò que ens resultava volgut, ho deixem tot arrere.

-He somiat tota la meua vida amb un país on es respecten els drets humans, on hi haja democràcia. Però en menys de 24 hores després d’arribar a Grècia em vaig adonar que era una quimera i que simplement havia viatjat d’una gàbia a una altra.

-Un podria dir que Samos és la gàbia més bonica del món. És una illa encantadora, el temps és preciós. Però solament per als turistes. Per a nosaltres Samos és un centre de detenció.

-Ojala la gent ho entenguera: ningú abandona el seu país per un suc i unes galetes.

– No puc tornar, però tampoc puc seguir avant. Tot el que puc fer és esperar, però què espere?

-Acabe de passar d’un exili a un altre. Somni amb reunir-me amb la meua família un dia. Estic cansat de córrer tot el temps.

-Tal vegada em suïcide, no tinc cap lloc al que tornar.

-Si una amenaça de mort no és suficient motiu per a fugir del teu país legalment, què l’és?»

-Tenim dues opcions: empunyar un arma o morir. Decidim abandonar la nostra llar per a viure   Somni amb que els meus fills tornen a córrer en el carrer. Quan ens van atacar, el món va mirar per a un altre costat.

-És molt difícil ser una dona en temps de guerra. No vull que m’obliguen a casar-me i que em viole un home de 49 anys. Vull anar a Bèlgica. Vull anar a escola i tenir educació. No vull casar-me.

-Somni amb que els meus fills tornen a córrer en el carrer. Quan ens van atacar, el món va mirar per a un altre costat.

-Que els peixos es mengen la vostra carn  vVaig deixar Somàlia i estic simplement viatjant. No tinc llar. Som vagabunds sense casa i estem perduts, indefensos.

-Ser refugiada és alguna cosa que et pot passar en la vida. A Somàlia, ni Creu Roja ni les ONG van arribar a temps. La gent va morir en les fronteres. Vam ser oblidats. Ningú ens va fer cas. Només se’ns acostaven els gossos.

-Tota història i tota vida en aquesta situació és molt més drama del que quasi qualsevol podria imaginar i, sobretot, del que quasi ningú podria suportar

-Sabia que el viatge seria llarg i perillós, però a casa no hi havia oportunitats.  Anava asseguda en el sòl, al costat del motor de l’embarcació. Hi havia gasolina per tot el sòl i estava xopada en ella, però no hi havia un altre lloc on col·locar-se, érem tantes persones… Em cremaven molt les cames, estava plorant, no m’ho podia creure quan el seu vaixell ens va trobar…”

“Podries”, el poema de Joana Raspall

Aquest poema, que vaig trobar casualment un dia bussejant per Internet i que em vaig descarregar en el mòbil, per a *reelerlo una vegada i una altra és el que he escollit per a il·lustrar aquest article sobre els refugiats. Mai un llenguatge tan senzill i directe ha expressat de manera tan clara i comprensible que suposen els desplaçaments forçosos.

Si haguessis nascut en una altra terra

podries ser blanc, podries ser negre…

Un altre país fora casa teva,

i diries “sí” en una altra llengua.

T’hauries criat d’una altra manera

més bona, potser; potser més dolenta.

 

Tindries més sort o potser més pega…

Tindries amics i jocs d’altra mena;

duries vestits de sac o de seda,

sabates de pell o tosca espardenya
o aniries nu perdut per la selva.

 

Podries llegir contes i poemes,

o no tenir llibres ni saber la lletra.
Podries menjar coses llamineres

o només crostons eixuts de pa negre.

Podries…, podries…

 

Per tot això pensa que importa tenir

LES MANS BEN OBERTES

i ajudar qui ve fugint de la guerra,

fugint del dolor i de la pobresa.

Si tu fossis nat a la seva terra

la tristesa d’ell podria ser teva.